La vergonya de 1957

La calor de l’estiu de 1957, concretament el 26 de juliol, va portar l’aprovació del Decreto sobre Industrias y Trabajos prohibidos a mujeres y menores por peligrosos o insalubres. Era un decret del Ministerio de Trabajo franquista que un mes després, per no pecar de precipitació, va veure la llum al BOE.

El context era un altre, és clar. Manava el dictador i era ministre de Trabajo Fermín Sanz-Orrio, successor de l’infaust José Antonio Girón de Velasco, cessat el febrer del mateix any. S’estava covant el declivi del falangisme “camisa vieja” a favor dels tecnòcrates de l’Opus Dei que preparaven el Pla d’Estabilització de 1959. El Decreto traspua un paternalisme molt propi d’un cert falangisme tardà i inclou alguna perla cultivada -insuportable, casposa i opressiva per a les dones- ja en l’exposició de motius:

El alto concepto que en general al español merece la mujer y la atención que de manera especial debe ser puesta en evitar que un trabajo nocivo pueda perjudicar su naturaleza,

Tot això, que podria semblar una mostra d’exhibició historiogràfica, lamentablement no ho és: el Decreto en qüestió encara manté la seva vigència gairebé setanta anys després! S’ha actualitzat però no gaire: la darrera vegada data de novembre de 1995. Més recentment, res! Sembla una mena de predestinació d’aquest tipus de norma: el Decreto de 1957 en derogava un anterior… de gener de 1908! No semblen ritmes frenètics d’actualització, precisament.

El Decreto repeteix una frase amb insistència:

Queda prohibido, en general, a los varones menores de dieciocho años y a las mujeres, cualquiera que sea su edad…

…i a continuació se citen activitats i treballs amb maquinària -la que existia fa 70 anys, és clar- que amb el pas dels anys o ja no es fa servir o, en alguns casos, s’usen en contextos totalment diferents. Però si no s’actualitza la norma, la inspecció de treball ha de tenir aquesta com a referència i no està escrit enlloc que totes les persones que configuren la Inspecció de Treball hagin de tenir la finesa de criteri necessària per interpretar la norma de manera adequada als nostres temps.

Francament -mai més ben dit- una cosa és no haver fet net de moltes de les estructures econòmiques i polítiques que van donar llarga vida a la dictadura i l’altra és mantenir peces jurídiques que, més enllà d’un efecte estètic i ètic nefast, contribueixen a crear problemes. Quin és el problema que creen en el funcionament de l’FP, que és el que habitualment ens ocupa? Doncs un d’important relacionat amb el desenvolupament de la formació pràctica en empreses per als menors d’edat.

S’està produint, per convergència de motius d’índole diversa, una resistència creixent d’empreses, especialment de sectors industrials, a acollir alumnes menors d’edat en règim de formació dual -sigui el règim general, evolució de la Formació en Centres de Treball, o sigui la modalitat intensiva- que s’empara en el Decreto de 1957 i addueix la probabilitat de problemes amb la Inspecció de Treball en cas d’acollir alumnat d’FP menor d’edat -és a dir, la majoria dels qui cursen el grau mitjà- i no complir correctament allò que preveu el famós Decreto.     

Cal aclarir que l’oposició creixent de moltes empreses de diferents sectors -no de tots- a treballar amb menors d’edat no és una negativa a treballar amb alumnat de Grau Mitjà, sinó que se centra exclusivament en el tema de l’edat. La manca d’actualització del Decreto de 1957 crea un problema que altrament seria menor: fa córrer la brama de que si treballes amb menors d’edat pots tenir problemes amb la Inspecció de Treball i estimula la retracció d’empreses que comentàvem.  

Òbviament, l’exposició que fem no vol dir que no hi hagi d’haver mesures estrictes de prevenció de riscos laborals per a menors d’edat. És un col·lectiu inexpert per regla general, que fa la seva primera introducció al treball i per al qual, per tant, cal tenir una cura suplementària. Així, per citar un parell d’exemple, és positiu que en el cicle de Grau Mitjà de Construcció hi hagi consideracions específiques pel que fa als treballs en alçada i que en el d’Instal·lacions Elèctriques i Automàtiques es prengui alguna precaució complementària si es treballa prop de línies d’alta tensió. Però no sembla que calgui insistir gaire en el fet que totes aquestes previsions cal fer-les en funció de la realitat actual de l’empresa, del treball, de l’exercici de les professions i de les necessitats de l’aprenentatge a l’empresa.

La manca de derogació d’una peça normativa amb 69 anys d’antiguitat -i l’absència d’una actualització en més de tres dècades- deixen ben clar que no hi ha responsabilitat d’una sola persona responsable ni d’un sol partit polític, amb la coloració que es vulgui. És una responsabilitat col·lectiva i, diguem-ho clar, una vergonya compartida. N’hi ha moltes de molt pitjors, però sí, és una vergonya.

Mirant endavant, cal insistir des de totes les instàncies possibles per tal que s’endegui un procés a nivell espanyol -és el que pertoca- per derogar una resta de normativa franquista i tirar endavant una norma ajustada als temps que corren. L’agost de 2027 farà 70 anys de la publicació del Decreto. No és ser gaire agosarat derogar-lo i promulgar-ne un de nou. 

Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs.