Enfortir els centres d’FP: la prioritat menystinguda

El debat sobre la Formació Professional (FP) a Catalunya ha girat massa sovint al voltant de la governança del sistema: quines administracions i institucions hi han de participar? Quina funció ha de tenir cadascuna d’elles? Com es pot equilibrar, si cal fer-ho, la representació de les administracions i els agents socials? Com es reflecteixen en la normativa les conclusions d’aquests debats? Són debats necessaris, legítims, però que no poden consumir tota l’energia dels diferents actors i agents implicats en l’FP ni, menys encara, deixar en segon pla una qüestió encara més fonamental i determinant: com fem més forts els espais on les coses realment passen? És a dir, com reforcem la xarxa de centres de formació?

Perquè els centres d’FP —amb el seu professorat, el personal de gestió, els equips directius, les instal·lacions, els equipaments i les dinàmiques d’aprenentatge— són l’autèntic cor del sistema. No són un engranatge més: són l’ens on es concreta tot allò que administracions, institucions i entitats de suport han promogut, facilitat i impulsat. el cor. És allà on es formen les persones que, en un demà ja molt proper, hauran d’aportar valor a l’activitat econòmica i contribuir a una societat més pròspera i equitativa. Tot el que passa fora dels centres —lleis, pactes, estructures de govern— no té gaire sentit si no repercuteix positivament en el que passa dins.

Resulta pertinent fer una breu comparació amb l’àmbit universitari. Quan valorem el sistema universitari, no preguntem primer com s’organitza la seva governança, quin finançament reben i si les administracions públiques els donen molt o poc suport. Preguntem quines universitats el configuren, quin és el seu prestigi, quina és la seva projecció internacional i, en definitiva, com cadascuna d’elles contribueix a la formació de persones altament qualificades.

La primera aproximació al sistema de formació i qualificació professional s’hauria d’assemblar molt a la que apliquem en el cas de les universitats. El que podríem anomenar “criteri d’èxit” ha de ser la capacitat dels centres, la qualitat i excel·lència dels serveis que ofereix a persones i empreses, i els resultats de l’aprenentatge del seu alumnat. Cadascun dels “nusos” de la xarxa -els centres- ha de tenir capacitat d’atracció de persones i empreses que s’acullin als seus serveis perquè considerin que n’obtindran bons resultats en termes de qualificació professional.

Per arribar a aquest punt, els centres d’FP – especialment els públics, que constitueixen el gruix principal del sistema i són aquells en què l’aplicació de noves polítiques és més directa- necessiten dues coses concretes. La primera és inversió: en nous edificis, en maquinària actualitzada, en material didàctic que estigui a l’altura d’uns sectors productius que no paren de canviar. La segona és un marc jurídic renovat, pensat específicament per a la realitat d’un centre d’FP, que és molt diferent de la d’un institut d’ESO o de Batxillerat. La relació permanent i estructural amb el teixit empresarial, la gestió de les pràctiques, l’impuls de la formació dual, la connexió amb les necessitats del mercat laboral: tot això requereix eines normatives que el marc actual senzillament no ofereix.

Catalunya té, per sort, un bon nombre de centres d’FP que ja presenten resultats excel·lents. De molts d’ells -a alguns hi hem dedicat articles recents a Opina FP, i en vindran més- en som testimonis directes. Però amb massa freqüència aconsegueixen ser un referent gràcies a l’esforç extraordinari dels seus equips directius i del seu professorat: una dedicació que va molt més enllà del que seria raonable exigir i que, per tant, no es pot garantir indefinidament. La principal fortalesa del sistema és, alhora, el seu possible taló d’Aquil·les. El que necessitem és un sistema que faci possible l’excel·lència de manera estructural, sostenible i replicable.

Enfortir els centres d’FP no és una mesura tècnica ni administrativa. És una decisió política de primera magnitud. Seria bo que el debat públic comencés a tractar-la com el que és.

Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs