L’FP que necessitem: idees per a un sistema a l’altura del moment
Al llarg d’aquesta temporada hem abordat, des d’angles ben diversos, una pregunta que recorre tots els articles que hem publicat: quin sistema de Formació Professional necessita Catalunya per fer front als reptes del present i del futur immediat? No hem pretès ser exhaustius ni hem volgut construir cap programa. Hem intentat, en canvi, contribuir al debat des d’una perspectiva el més rigorosa possible, amb la intenció de posar llum allà on sovint la discussió pública sobre la FP es queda a la superfície o s’entreté en qüestions secundàries.
Tanquem la temporada recollint, en forma d’article de síntesi, els fils que han recorregut els nostres textos. Creiem que tots ells apunten en un mateix sentit: l’FP és una peça fonamental per al futur de les persones i del país.
La FP és una qüestió política de primera magnitud
El primer i més transversal dels fils conductors és aquest: la FP no és només ni principalment una qüestió tècnica ni administrativa. És una qüestió política. Sense una implicació clara i decidida dels poders públics, les dificultats per consolidar un sistema de FP sòlid i sostenible seran molt grans.
No ho diem en abstracte. Ho diem en un moment en el qual fons d’inversió han irromput amb força en el mercat de la FP privada —especialment en la modalitat online— i en el qual els debats sobre la reducció de la despesa pública amenacen la capacitat de l’oferta pública de liderar el creixement del sistema. En aquest context, la pregunta de fons és clara: la FP és una estructura de país o és simplement un servei que pot encomanar-se al mercat? La nostra resposta és inequívoca: és una estructura de país, perquè les empreses la necessiten i perquè moltes persones poden aprofitar les oportunitats laborals que les necessitats del teixit productiu obriran.
Una oferta dependent dels vaivens del mercat i molt esbiaixada cap a les tendències de la demanda de formació no pot respondre adequadament a la demanda d’ocupació, que és la que realment orienta un sistema útil per al país. Sostenir i ampliar l’oferta pública i garantir que lidera l’oferta en els sectors econòmics més innovadors és una prioritat política. El marc legal —la Llei de 2022— ho fa possible. Però un bon marc legal sense impuls polític ni realitzacions concretes tendeix a convertir-se en una peça d’hemeroteca.
Els centres, el cor del sistema
Si la FP és una estructura de país, el seu cor és la xarxa de centres. El debat sobre la FP gira massa sovint al voltant de la governança —quines institucions han de participar, com s’articulen les competències— i massa poc al voltant d’una pregunta molt més determinant: com fem més forts els espais on les coses realment succeeixen?
Els centres de FP —amb el seu professorat, el personal de gestió, els equips directius, les instal·lacions i les dinàmiques d’aprenentatge— són el lloc on es concreta tot allò que administracions i institucions han promogut i impulsat. Tot el que succeeix fora —lleis, pactes, estructures de govern— té poc sentit si no repercuteix positivament en el que hi passa dins.
Els centres necessiten dues coses concretes. La primera és inversió: en edificis, en maquinària actualitzada, en material didàctic a l’altura d’uns sectors productius que no deixen de canviar. La segona és un marc jurídic renovat, pensat específicament per a la realitat d’un centre de FP, molt diferent de la d’un institut d’ESO o de Batxillerat. La relació estructural amb el teixit empresarial, la gestió de les pràctiques, l’impuls de la formació dual, la connexió amb les necessitats del mercat laboral: tot plegat requereix eines normatives que el marc actual senzillament no ofereix.
Ho constatem quan visitem centres com l’Escola del Treball de Barcelona, l’Escola del Treball de Lleida, l’Institut de Vic o el novíssim Institut de Gastronomia de Barcelona: centres que ja excel·leixen, però que massa sovint ho fan a força d’un esforç extraordinari dels seus equips directius i dels seus claustres. Necessitem un sistema que faci possible l’excel·lència de manera estructural, sostenible i replicable, i no depenent de la bona voluntat de cada equip.
Referents que inspiren: els centres que hem visitat
Una part important de la nostra feina aquesta temporada ha estat explicar experiències de centres concrets que mostren que l’excel·lència és possible. Les visites que hem realitzat i publicat ens han deixat amb una impressió clara: la FP catalana compta amb professionals excel·lents que, amb condicions adverses i massa sovint insuficients, construeixen referents admirables.
L’Escola del Treball de Lleida, que afrontarà aviat el seu centenari, és un exemple de com una reorganització interna —implicar una quarta part del claustre en la gestió— pot ser la condició imprescindible per multiplicar projectes. Amb el 61,5% de l’alumnat de grau superior en modalitat dual intensiva, demostra que el model dual no és una promesa sinó una realitat assolible.
L’Institut de Vic, que recupera aquest curs la seva identitat exclusivament de FP —trenta anys després—, confirma que la concentració d’energies en la FP específica porta a resultats que la combinació amb l’ESO i el Batxillerat dificulta. Amb el 52% de l’alumnat en dual intensiva i 30 socis internacionals als cinc continents, és un centre que mira molt més lluny que els límits de la comarca d’Osona.
L’Institut de Gastronomia de Barcelona és l’exemple més recent i sorprenent: 45 dies per obrir, un premi de la Barcelona Gastronomic Society al cap de quatre mesos i mig. Un accelerador de possibilitats, però també un mirall de les contradiccions del sistema: la provisió de professorat, la gestió de compres, la incorporació d’experts externs… tot acaba depenent de l’entusiasme de l’equip directiu en lloc de funcionar de manera estructural.
L’Escola del Treball de Barcelona —el centre de FP més gran de Catalunya— ha passat en l’última dècada de la promesa a la realitat, amb un dinamisme que es manifesta en quatre línies d’actuació: innovació, equitat de gènere, orientació i inclusió, i sostenibilitat. El #EdtWomenDays, que porta noies de primària als tallers de l’Escola, és un exemple del que pot fer un centre decidit a no deixar que les professions industrials segueixin sent «de nois».
La síntesi és la mateixa en tots els casos: el canvi és possible, però massa fràgil. Necessita condicions estructurals, no heroisme quotidià.
La gestió del talent docent: una reforma inajornable
Un dels eixos que ha aparegut amb insistència en diversos articles és el de la gestió del professorat. Quan el curs passat van esclatar als mitjans els errors en l’adjudicació de places, es va parlar dels errors. Gairebé no es va parlar del fet que 57.000 docents d’una plantilla de 83.949 —el 68%— van ser reassignats per al curs 2025-2026. Cap criteri de bona gestió organitzacional pot acceptar com a normal aquest nivell d’incertesa en la composició dels equips humans.
El problema és especialment greu en els centres de FP: les matèries que s’hi imparteixen requereixen perfils molt específics que no sempre coincideixen amb les titulacions acadèmiques habilitants; l’evolució de les competències professionals exigeix actualització constant; la innovació en els mètodes d’aprenentatge per competències requereix perfils docents molt flexibles; i la formació contínua i la certificació professional necessiten la capacitat de contractar experts externs amb agilitat, una via que en la pràctica pateix restriccions molt importants.
La bona notícia és que el marc legal ja ofereix les eines necessàries: la LEC catalana preveu la contractació d’especialistes i la provisió de places per perfil; la LOIFP ha obert vies per incorporar talent del sector productiu. El problema no és normatiu. És d’implementació i de voluntat política per emprendre un procés de reforma que serà llarg i complex, però que no es pot continuar posposant.
El talent és a la FP: cal reconèixer-lo i aprofitar-lo
Un altre fil persistent ha estat la batalla contra els prejudicis acadèmics que pesen sobre la FP. El sistema educatiu s’ha construït sobre la perversió de considerar que l’èxit educatiu només es dona quan l’alumne accedeix a la universitat. Qualsevol desviació d’aquesta ruta és sovint vista com un fracàs i les expectatives sobre l’alumnat de FP es col·loquen automàticament per sota de les del seu homòleg universitari.
Aquesta dinàmica distorsiona les metodologies i els sistemes d’ensenyament, sobrevalora unes competències sobre unes altres i impedeix que els ensenyaments bàsics incorporin competències relacionades amb la tecnologia, l’habilitat manual o la resolució de problemes pràctics reals. El resultat és una pèrdua de talent: no tots els joves que abandonen el sistema ho fan per manca de capacitats, sinó perquè un sistema amb un fort biaix academicista no reconeix ni desenvolupa les competències que sí que posseeixen.
L’Informe Draghi sobre la competitivitat europea ho ha dit explícitament: el problema de l’abandonament escolar prematur no és només una qüestió de justícia social, sinó de pèrdua de talent. La FP genera competències que la societat actual necessita amb urgència: competències tecnològiques i digitals, capacitat d’organització i planificació, creativitat i resolució pràctica de problemes, treball en equip, i capacitat d’adaptació als canvis. Aquestes no són competències de segon rang: són exactament les que el mercat de treball demanda amb més insistència. Cal que el sistema educatiu les reconegui com a tals.
Repensar l’FP de grau mitjà
Els cicles de grau mitjà formen els professionals de les ocupacions que representen aproximadament la meitat dels llocs de treball del país. I, tanmateix, el seu debat ha quedat sovint atrapat en una dicotomia estèril entre la via «escolaritzadora» i la via «professionalitzadora».
La realitat és molt més complexa. El canvi demogràfic, l’increment del nivell educatiu de la població, la transformació del món productiu, la necessitat de formació contínua al llarg de la vida i la incorporació de la població immigrant configuren un escenari en el qual els cicles de grau mitjà han d’afrontar simultàniament reptes molt heterogenis: gran diversitat a l’aula, expectatives molt diverses entre l’alumnat, pressió del cost d’oportunitat entre estudiar i treballar, i l’arribada de persones amb nivells educatius insuficients.
El debat necessari no és el de tornar a les posicions del passat, sinó abordar el futur dels graus mitjans a partir d’una visió complexa que incorpori conceptes com polivalència, flexibilitat, personalització de l’oferta, itineraris progressius, acumulació àgil de competències i orientació eficaç.
Els PFI i la dicotomia del 4t d’ESO: una assignatura pendent
La pregunta de si s’ha d’aprovar l’alumnat que va just al final de l’ESO o encaminar-lo cap a un PFI porta implícita la càrrega d’una doble sortida que es viu massa sovint com una bifurcació entre un camí i un atzucac.
La nostra posició és clara: els PFI —i molt concretament el Pla de Transició al Treball (PTT), que aquest curs celebra la seva 40a edició— no són un atzucac, sinó una opció formativa i professionalitzadora de primer nivell. El problema no és la seva existència, sinó les seves febleses estructurals: organització inestable, encaix feble en el sistema educatiu, dificultats de finançament cròniques, oferta insuficient i desigual en el territori, i índexs de superació encara massa baixos.
La solució passa per configurar els PFI com una opció professionalitzadora plena, amb finançament estable, amb pràctiques en empresa i acompanyament tutorial com a components essencials, i amb una articulació eficaç amb les administracions locals. L’experiència de 40 anys del PTT demostra que la col·laboració institucional entre administració educativa i administracions locals aporta un valor afegit insubstituïble: permet combinar recursos, treballar els joves de forma transversal i ajustar l’oferta a les especificitats de cada territori.
L’acreditació de competències: un canvi de rasant que no s’ha d’aturar
Un dels fets més rellevants de la temporada ha estat el punt d’inflexió en el procediment d’acreditació de competències professionals a Catalunya. Un procés habilitat des de 2002 que, vint anys després, seguia sense arrencar, sembla haver aconseguit finalment la velocitat de creuer gràcies a la feina de l’Agència FP CAT. Les xifres parlen per si soles: les unitats de competència acreditades s’han quadruplicat entre 2021 i 2024; la xarxa de punts d’orientació ha passat de 126 a 336; i 44 convenis amb entitats del món empresarial i professional projecten un creixement futur molt prometedor.
El principal risc és la fi de la finançament a través dels fons Next Generation. Estabilitzar i potenciar el procediment d’acreditació de competències és una necessitat que supera amb escreix l’esforç del seu encaix pressupostari. Reconèixer el que les persones saben fer, independentment del lloc on ho hagin après, és un mecanisme de justícia laboral i de millora de la competitivitat del país.
Col·laboracions excel·lents
Durant tota la temporada hem pogut comptar amb col·laboracions externes que han enriquit les reflexions d’Opina FP. En un parell d’articles, Xavier Matheu de Cortada ha combinat la precisió i la visió global per descriure els efectes de la Declaració de Herning 2025 en l’impuls de l’FP i va subratllar la importància dels Centres d’Excel·lència Professional com un factor essencial de l’estratègia europea per a la modernització dels sistemes formatius.
Per la seva banda, Jordi Oliveras reflexionava sobre el salt qualitatiu que la tecnologia permet fer a l’orientació acadèmica i professional, concloent que la intel·ligència artificial i el big data fan possible personalitzar la informació, universalitzar l’accés als serveis orientadors i alliberar els professionals de les tasques administratives perquè puguin dedicar-se a les funcions d’alt valor afegit per a les quals estan qualificats.
Txema Guillén i Pujol ha analitzat les dificultats de l’alumnat estranger sense autorització de residència per accedir a la formació a l’empresa. Suggeria dues vies de solució: que aquest alumnat pugui ser inscrit a la Seguretat Social per a la modalitat dual en règim general —que no implica relació laboral—; i a mitjà termini, vincular l’acreditació de competències de persones de tercers països i l’obtenció del permís de treball, anticipant els fluxos migratoris en un context d’envelliment demogràfic i dèficit de treballadors qualificats a la UE.
Finalment, també hem donat suport -amb la modèstia dels nostres mitjans- a tres iniciatives del CEDEFOP que ens han semblat d’especial actualitat i importància: la proposta d’un Marc de referència de la UE per a l’orientació al llarg de la vida, una recerca sobre l’impacte de la IA – Quatre escenaris sobre la incidència de la IA en el desenvolupament continu de competències– i un darrer sobre el Desenvolupament de competències i trajectòries d’ocupació per a adults amb baixos nivells de qualificació.
Immigració i FP: un petit tast de la temporada vinent
A meitat de juny fèiem una primera incursió en el tema de la crisi demogràfica global publicant l’article «Immigració i FP: una política d’integració productiva». Constatàvem com Catalunya rep immigrants a un ritme sense paral·lel a la UE, amb impacte directe sobre l’habitatge, l’ensenyament, el sistema sanitari i la cohesió social. Tot i que la política migratòria és competència exclusiva de l’Estat, Catalunya sí que pot actuar en la integració productiva dels nouvinguts a través de la Formació Professional, i especialment de la Dual Intensiva.
Aquesta modalitat és particularment adequada per a immigrants que sovint ja dominen una tècnica però necessiten demostrar-la en un entorn laboral català. Perquè funcioni, cal eliminar quatre obstacles: la rigidesa del model de certificació, l’exigència de la llengua com a prerequisit en lloc d’aprendre-la en paral·lel a la formació tècnica, els horaris incompatibles amb la jornada laboral, i la lentitud del procediment d’acreditació de competències. Transformar el sistema formatiu per integrar qui ja és aquí és possible, depèn de decisions catalanes i pot tenir efectes visibles en un horitzó de cinc a deu anys.
En resum: la FP com a palanca de futur
Tot el que hem publicat aquesta temporada parteix d’una mateixa convicció de fons: la Formació Professional és una palanca fonamental per construir un país més pròsper, més just i més cohesionat. No ho és automàticament, sinó com a resultat de decisions polítiques i de la dedicació i el talent de les persones que treballen en el sistema.
Per exercir aquesta funció, la FP necessita centres forts, amb recursos i autonomia; un professorat estable i ben gestionat; una estructura normativa actualitzada i adequada a la seva singularitat; polítiques actives de reconeixement del talent i de lluita contra els prejudicis acadèmics; mecanismes eficaços d’acreditació de competències; un sistema d’orientació professional universal i personalitzat; programes sòlids de primera oportunitat per als joves que el sistema ha deixat enrere; inclusió real de tots els col·lectius en la formació en empresa; i una aposta decidida del sector públic per liderar el creixement del sistema.
Cap d’aquestes condicions es dona sola. Totes requereixen voluntat política, recursos i temps. Malgrat totes les turbulències, en l’àmbit de l’FP totes elles es troben, avui, a l’abast. El que cal és decidir si la FP és una estructura de país. La nostra resposta és que sí. I actuar en conseqüència.
Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs