La dicotomia del 4t d’ESO i els PFI

Fa poques setmanes, el Diari de l’FP llençava als sindicats del sector educatiu la següent proposta de debat: La dicotomia a 4t d’ESO, aprovar aquell alumnat que va més just o encaminar-lo cap a un Programa de Formació i Inserció (PFI)? És una pregunta pertinent que plana en l’avaluació, a final de l’ESO, de l’alumnat que menys s’ha identificat amb el model escolar d’aprenentatge. En principi, la resposta semblaria relativament senzilla: s’avalua amb el màxim rigor els aprenentatges assolits per cada noia o noi, es té en compte la millor orientació per a ella/ell i se l’adreça a l’opció educativa que es consideri més adient. A la pràctica, la decisió és una mica més complicada.

La doble sortida al final de l’ESO -els que aproven i els que no, els que obtenen el graduat i els que no- i les dificultats històriques per donar una alternativa digna de tal nom als “suspesos”, afegeixen una càrrega de transcendència excessiva a la decisió. Sovint sembla que l’estudiant que no obté el graduat s’adreça cap a un camí massa difícil. No obstant això, l’evolució dels PFI en anys recents permet afluixar el pes de la transcendència i ofereix una bona opció per a aquell alumnat que no assoleixi la graduació de l’ESO, de manera que pot facilitar les decisions del professorat en la seva avaluació.

Però unes quantes coses han de millorar en els PFI. Sense voluntat d’entrar en polèmica amb les opinions expressades pels representants sindicals, des d’OPINA FP volem aportar el nostre punt de vista en relació als PFI i al sempre complex tema de què oferir després de l’ESO al jovent que no es gradua.

L’equip d’OPINA FP va tenir l’oportunitat de treballar aquest tema tot just fa un parell d’anys. El resultat de la nostra recerca fou publicat per la Fundació Jaume Bofill: “Els Programes de Formació i Inserció i les administracions locals” (Barcelona , gener de 2024). El nostre estudi es va portar a terme a partir del treball de camp i la consulta amb diferents responsables i tècnics d’alguns ajuntaments catalans, així com de professors i equips directius de diferents instituts públics. L’estudi identificava els principals punts febles dels PFI:

• la seva estructura inestable, tot i el seu origen ja llunyà en els Programes de Garantia Social establerts por la LOGSE de 1990.
• un encaix feble en el sistema educatiu, en el qual els PFI constitueixen una espècie d’angle mort entre l’ESO i els estudis secundaris no obligatoris.
• les dificultats per estabilitzar el seu finançament. El dèficit de recursos econòmics ha estat crònic al llarg dels cursos, tot i els esforços pressupostaris dels darrers anys.
• una oferta insuficient i desigual en el territori, particularment en les àrees metropolitanes i també en les comarques amb baixa densitat de població.
• una oferta en creixement però amb problemes d’eficàcia interna. Tot i l’augment de l’oferta dels darrers cursos encara es registra un índex baix de superació del PFI. Encara resten massa joves sense la qualificació acadèmica i/o professional per a garantir el seu accés adequat a la vida adulta i activa
• una xarxa institucional poc aprofitada. Tot i la implicació de moltes administracions locals i l’existència d’experiències reeixides de col·laboració entre ajuntaments i centres educatius, això respon massa vegades a iniciatives personals. No existeix un acord marc estructural entre el Departament d’Educació i Formació Professional i els ajuntaments que les reforci i asseguri la seva pervivència en el temps.

L’estudi plantejava un seguir de mesures i accions a emprendre per tal de resoldre els problemes enunciats i millorar el rendiment dels PFI:

• configurar els PFI com una opció professionalitzadora per als no graduats en ESO, a fi de millorar la motivació dels joves per l’educació i la formació permanent. Iniciar els joves en el mon del treball com incentiu per aquest grup amb poca predisposició acadèmica.
• aproximació al món del treball i les professions, realitzant pràctiques en empreses (considerar la possibilitat de beca-salari per a joves en situació de necessitat econòmica), juntament amb una intensa acció tutorial d’orientació i acompanyament. 
• una nova configuració dels PFI que suposi:
  • culminar el seu encaix en el sistema educatiu, incloent-los en els mateixos procediments de planificació i gestió de la resta de las FP.
  • establir amb precisió el perfils professionals de referència,  definint especialitats que a partir d’un primer nivell de qualificació permetin desenvolupar itineraris laborals sectorialment polivalents.
  • considerar les accions d’orientació i acompanyament com un component essencial, amb la mateixa consideració que les de formació.
  • generalitzar la Formació Dualcom un element dels PFI especialment atractiu per aquest joves. Incloure un contracte, bonificat si cal, per facilitar una primera experiència laboral que facilita una posterior inserció plena en el mercat de treball.
  • centrar plenament l’administració educativa en la responsabilitat del finançament, planificació, gestió i avaluació dels PFI, amb la col·laboració necessària i prevista de les administracions locals en el finançament del sistema per ajustar l’oferta al territori, a les seves necessitats i especificitats.

Una altra mesura destacada seria fomentar les xarxes de cooperació local, procurant:

• disposar d’una informació detallada i personalitzada, si s’escau.
• coordinar les accions d’iniciativa municipal de lluita contra l’abandonament escolar prematur amb els instituts i centres educatius.
• desplegar un treball col·laboratiu entre centres i serveis locals capaços d’establir sinergies.
• coordinar eficientment els diferents serveis municipals (educació, joventut, serveis socials, promoció econòmica…)
• establir aliances permanents, a nivell institucional i territorial; promoure acords estables de cooperació entre el Departament d’Educació i les administracions locals que asseguren i donin continuïtat a tres elements  clau: informació, coordinació i treball col·laboratiu.

Igualment, és necessari mantenir i ampliar si cal el creixement de l’oferta, augmentar el nombre de grups d’oferta pública, en uns 25 anuals per al proper quinquenni i en uns 15 ó 20 els subvencionats. Cal, també, garantir l’accés de tota la demanda potencial en tots els territoris, així com establir beques a la mobilitat per al jovent de zones de baixa densitat. Tot plegat, per millorar els resultats dels PFI, tant pel que fa al nombre de joves que assoleixen una continuïtat formativa com els que accedissin al mercat de treball.

Totes les mesures i accions esmentades requereixen l’establiment de dues condicions imprescindibles, sense les quals no serà possible una millora qualitativa i quantitativa dels PFI:

1. Estabilitzar el sistema de finançament, incloent els recursos necessaris en els pressupostos del Departament d’Educació i Formació Professional. Cal partir de la base que els PFI són oferta de formació professionalitzadora per als no graduats en ESO i que com a tal oferta formen part del conjunt de la FP inicial.
2. Encaix en l’educació post obligatòria. Descartem l’actual FP de Grau bàsic, hereva de la FP bàsica establerta per la LOMCE, per dos motius: neix marcada per una intenció segregadora i en general afecta a joves menors de 16 anys, és a dir sense edat laboral. Explorar i explotar les alternatives de la LOIFP per a incorporar els PFI en l’estructura de la FP ens sembla una opció que facilitarà millors resultats.

Xavier Farriols, Francesc Colomé, Josep Francí i Oriol Homs.