En un món ple d’informació, l’important és saber fer la pregunta

(sèrie IA i educació, 1/3)

Aquest article és el primer d’una sèrie de tres sobre intel·ligència artificial i educació. Els altres dos, «Models d’incorporació de la IA a l’escola» i «La IA i el món del treball», apareixeran en les properes setmanes.

Un problema que ve de lluny

Fa anys dèiem que l’edició dominical d’un diari contenia més informació que la biblioteca d’un il·lustrat del segle XVIII. Ens ho dèiem quan començàvem a adonar-nos de la quantitat d’informació que els alumnes rebien abans d’entrar a l’escola. Era l’època de les enciclopèdies i dels treballs copiats de les seves entrades.

Un dia un alumne va lliurar a un dels autors d’aquest article un treball que era un recull de fotocòpies de dues enciclopèdies. Li va dir: «Tens molta barra, com em pots lliurar una cosa així?». La seva resposta: «He fet el que fan tots. Només que jo no ho he copiat: m’he gastat els diners per fotocopiar-ho».

Aquell alumne ja plantejava el que ens planteja avui la Intel·ligència Artificial (IA): el problema no és que hi hagi informació, sinó què en fem.

Després va arribar internet, amb accés universal a qualsevol dada. Va ser l’època de la frase «la informació ja és a la xarxa, el que cal saber és com buscar-la i com assegurar-ne la fiabilitat», i també d’El Rincón del Vago, on es podia trobar a punt qualsevol treball que haguessis de fer. Amb el smartphone la informació se’ns va posar a la butxaca: de quin any és Taxi Driver? Quantes calories són un kWh? Com es passen els graus Fahrenheit a Celsius? I quan la cosa era més seriosa, ens vam acostumar a començar per la Viquipèdia.

En aquest context vam parlar de «natius digitals». Vam creure que els alumnes en sabien més que nosaltres i en vam treure un cert complex d’inferioritat. Avui sabem que el concepte era més fàcil de dir que de demostrar: remenar bé el mòbil no vol dir saber buscar, contrastar o valorar una font.

La pantalla és el canal, no el problema

Les xarxes socials van arribar pels mateixos aparells i van convertir una eina de consulta en un espai de comunicació, entreteniment i dependència. Amb elles van arribar l’scroll infinit, la circulació de falsedats, la segmentació i el culte a la imatge. Aquests efectes són reals i fan que moltes famílies i molts centres desconfiïn.

Però allò nociu és aquest ús, no l’aparell que el vehicula. Que les xarxes necessitin una pantalla no vol dir que tot el que passa per una pantalla sigui dolent. Posar-ho tot sota el genèric «les pantalles» té un efecte pervers: acaba desqualificant qualsevol innovació digital a l’escola, també les que no tenen res a veure amb les xarxes. Seria com voler prohibir els llibres perquè n’hi ha de dolents, en lloc d’ensenyar a llegir.

La solució més còmoda ha estat prohibir, i amb la prohibició hem renunciat a educar en l’ús: a distingir el que és cert del que és fals, i a passar d’un ús que ens roba el temps a un que ens l’estalvia. Que decidim limitar el mòbil a classe per raons d’atenció és un debat legítim, però és un altre debat: el de quin ús té sentit en cada moment, no el de si l’escola pot prescindir de la tecnologia.

Amb la IA, el problema canvia

L’any 2022 ChatGPT es va obrir al públic i en pocs anys la intel·ligència artificial ha entrat a la societat amb una força enorme. Amb internet buscàvem i triàvem. Ara la resposta ens arriba ja redactada, ordenada i amb aire d’autoritat.

Això és una gran oportunitat i un risc concret. La resposta pot ser fluida i, alhora, errònia: dades inventades, fonts que no existeixen, biaixos que no es veuen. Qui no sap res del tema no té manera de detectar-ho. El nostre alumne de les fotocòpies ja no ha de gastar-se els diners: ho demana, i el que obté té millor aspecte que qualsevol treball copiat.

Preguntar és una competència integradora

Ara l’aforisme del títol es veu amb tota la força: la informació és a l’abast i el que compta és la pregunta. Però fer-se una bona pregunta no és un truc de formulació. Suposa conèixer el tema prou per saber què no se sap, i també raonar, contrastar, criticar i debatre. Totes aquestes competències convergeixen en la pregunta, i la pregunta les posa a prova. Ho reconeixem en un bon periodista, en un bon professor, en l’alumne que a classe en fa una que fa avançar tothom.

Saber, tot sol, és una competència incompleta davant d’una eina que sempre contesta. Preguntar bé les integra totes. I la mateixa integració cal per jutjar la resposta: si l’alumne no sap res del tema, no sabrà què demanar ni si li han respost bé. A la Formació Professional ho veiem de seguida: un tècnic que no entén el procés no pot saber si la resposta d’una IA és correcta, i l’error no es paga amb una nota baixa sinó amb una avaria, una instal·lació mal feta o un pacient mal atès.

Ara a aquesta pregunta li diem prompt. El prompt és una tècnica per preguntar, i les tècniques canvien: els models cada cop entenen millor el que els demanem. Però com a exercici és molt bo, perquè obliga a precisar què es vol, en quin context i amb quin format, a llegir críticament la resposta i a reformular la pregunta. Aprendre a fer prompts és una manera d’entrenar la competència que perdura: la de fer-se preguntes.

L’escola, en això, no parteix de zero, però tampoc va gaire sobrada. Hi ha experiències que treballen la pregunta, però no són la pràctica habitual: rarament programem i avaluem la capacitat de formular preguntes, i sol quedar com un mèrit informal de l’alumne «brillant» en lloc d’un objectiu de la unitat. El debat, l’oralitat i la participació encara pesen poc en les nostres metodologies.

Prohibir o educar

Tornem a tenir el debat de si cal prohibir la IA als alumnes. Plantejat així, la pregunta està mal formulada. Hi ha moments en què té sentit restringir-ne l’ús: en les primeres etapes, mentre l’alumne construeix els coneixements bàsics, i en les proves en què volem veure què sap fer sense ajuda. Però una prohibició general, que ignora que l’alumne la farà servir igualment fora de l’aula, deixa l’aprenentatge de l’ús en mans de l’atzar i del que cada família pugui o sàpiga fer. Això augmenta les desigualtats en lloc de reduir-les.

Sovint s’esmenta que a Silicon Valley els directius tecnològics porten els fills a una escola sense pantalles. El reportatge que ho va popularitzar -Matt Richtel a The New York Times, octubre de 2011- parlava d’un centre concret: la Waldorf School of the Peninsula, a Los Altos, un centre privat de pagament amb 196 alumnes a l’etapa elemental, on les pantalles no entren a l’aula fins a vuitè (uns 13-14 anys). Segons el reportatge, els pares ho volen així per retardar l’exposició dels fills, perquè creuen que les habilitats tecnològiques s’aprenen fàcilment més tard.

Convé situar el cas. El mètode Waldorf és coherent amb els seus principis i legítim com a opció per a les famílies que el trien. Té una concepció pròpia de l’infant, del ritme d’aprenentatge i del paper del mestre, i dona molt de valor a l’art, al treball manual i a la narració. La renúncia a les eines digitals n’és un matís més, no una conclusió sobre la tecnologia. Com determinades metodologies, necessita un fort suport familiar i d’entorn que no totes les famílies poden donar. Per això és un model per a famílies que el trien, i difícilment generalitzable a un sistema educatiu que ha d’atendre tots els alumnes.

La bretxa digital n’és un bon exemple. Tres quarts dels alumnes d’aquest centre tenen pares vinculats a la tecnologia: es poden permetre el luxe, no exempt de risc, de no aprendre-la a l’escola, perquè a casa els la podran ensenyar. Els qui no tenen aquest entorn només hi poden accedir a l’escola.

Altres escoles de la mateixa zona fan servir la tecnologia digital, i algunes de manera molt intensa i combinada, naturalment, amb música, literatura… Cap cas no és generalitzable. Però una escola que nega l’accés a la tecnologia a qui no la tindrà enlloc més fa créixer la bretxa.

La pregunta, doncs, no és si la IA ha d’entrar a l’escola, sinó com i amb quin criteri. La IA fa fàcil obtenir respostes; el que l’escola ha de fer difícil de saltar-se és entendre-les. Si aconseguim que els alumnes sàpiguen prou per preguntar bé i per dubtar de la resposta, la IA serà una eina i no un substitut. En un proper article aportarem algunes propostes.

Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs