El paper de l’empresa en l’abandonament escolar prematur

Malgrat molts intents i reformes educatives, Espanya continua tenint una de les taxes d’abandonament escolar prematur (AEP) més altes d’Europa. En termes absoluts s’ha reduït, però està lluny d’haver-se eliminat. Un dels motius és que la majoria de les mesures s’han centrat exclusivament en l’escola, oblidant una peça fonamental del trencaclosques: el teixit productiu.

Convocat la passada tardor per la Fundació Ferrer i Guàrdia en el marc del seu projecte Retos Educativos, es va dur a terme un seminari d’experts que va posar sobre la taula una realitat incòmoda: el problema no neix només a les aules, sinó també als models de contractació de les empreses i a l’estructura del mercat de treball. La complexitat del problema és superior a l’habitualment admesa. Ara que la Fundació està donant a conèixer tots els resultats del projecte i com que vam tenir el privilegi de poder participar en el seminari esmentat, creiem que val la pena donar una volta més a un tema que considerem d’importància cabdal.

El missatge que envia el mercat

Per a molts joves, deixar els estudis no és una decisió irresponsable: és una resposta lògica a un mercat de treball que no exigeix formació per contractar. Imaginem un jove de setze anys que veu com pot guanyar diners avui, ara, treballant en la restauració, la construcció o el comerç, sense necessitat de cap títol. La decisió d’abandonar els estudis, vista des d’aquest angle, no és irracional: és una resposta al senyal que emet el mercat. «Formar-se no és necessari per treballar.»

És un tipus d’efecte crida: la disponibilitat d’ocupació de baixa qualificació actua com un imant que allunya els joves del sistema educatiu. I la seva lògica inversa —l’efecte sifó— tampoc no ajuda: quan les empreses contracten titulats universitaris per a llocs que requereixen FP, pressionen els salaris a la baixa i envien el missatge que estudiar no garanteix una millora real.

Una dualitat estructural

El mercat de treball espanyol presenta una escissió profunda. D’un costat, sectors d’alt valor afegit —tecnologia, enginyeria, serveis avançats— que ofereixen estabilitat i bons salaris però que exigeixen formació. De l’altre, una àmplia base de sectors de baixa productivitat —hoteleria, comerç, agricultura, construcció— que el 2022 representaven prop del 75% de l’ocupació total i que generen llocs de treball precaris, temporals i sense perspectives de promoció.

Més de 700.000 joves menors de 30 anys treballen avui en ocupacions vinculades a la restauració i el comerç sense haver completat estudis postobligatoris. No és que hagin fracassat: és que el sistema els ha ofert una sortida que, a curt termini, semblava viable. El problema és que a mig i llarg termini els aboca a un cercle de baixa formació, baixa productivitat i baixos salaris del qual és molt difícil sortir.

Cicles econòmics, no només fracàs educatiu

La relació entre ocupació i abandonament no és estàtica. Fins al 2008, en plena bombolla immobiliària, l’AEP va arribar a màxims històrics mentre la desocupació juvenil era baixa: el mercat absorbia joves sense titulació. Amb la crisi, els joves es van quedar a les aules perquè no trobaven feina. Des del 2014, però, s’ha produït una descorrelació: l’AEP ha seguit baixant lentament, però el desocupació juvenil s’ha mantingut alta. Senyal que el problema ja no és cíclic, sinó estructural.

Què pot fer l’empresa

En el seminari convocat i dinamitzat per la Fundació Ferrer i Guàrdia es van identificar diverses línies d’actuació concretes en les quals el teixit productiu pot —i ha de— implicar-se:

• Apostar per la FP Dual. Els titulats que han fet els seus estudis d’FP en la modalitat dual troben feina amb més facilitat i en millors condicions que els de l’FP ordinària: contractes més estables i salaris entre un 4% i un 12% superiors. Fer créixer aquest model d’èxit requereix que les empreses assumeixin un rol formatiu real i no purament d’acollida d’alumnat en pràctiques.
• Vincular la contractació a la qualificació. Cap jove hauria d’incorporar-se al mercat laboral sense haver obtingut almenys una qualificació professional de nivell mitjà. Les empreses poden contribuir-hi de manera directa exigint titulació com a condició de contractació.
• Participar en l’orientació i la mentoria. L’acompanyament de l’alumnat per part de professionals del sector des dels primers cursos de l’ESO millora la motivació i el sentit de pertinença. No cal esperar que els joves arribin a l’FP: la connexió amb el món laboral hauria de construir-se de manera consistent a partir dels 14 anys.
• Invertir en qualificació i formació contínua. Les empreses que prioritzen salaris baixos sobre la qualificació no es limiten a alimentar l’AEP: es penalitzen a si mateixes renunciant a la innovació i la productivitat que genera el talent format.

Un repte compartit

L’abandonament escolar prematur no és un problema que el sistema educatiu no universitari pugui resoldre sol. És el reflex d’un model econòmic que, durant massa temps, ha premiat la contractació ràpida i barata per sobre de la inversió en capital humà.

Revertir aquesta lògica exigeix una aliança real entre centres educatius, empreses i administracions públiques. No com a declaració d’intencions, sinó com a compromís operatiu: incentius fiscals vinculats a resultats, plans territorials d’impuls de l’FP dual, sistemes d’acreditació de competències i, sobretot, un canvi de cultura empresarial que entengui la formació no com un cost, sinó com una condició de futur.

Reduir l’AEP no és, en definitiva, una meta educativa. És una condició necessària per construir una economia més productiva, una societat més equitativa i un mercat de treball on formar-se sempre tingui sentit.

Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs.