Immigració i FP: una política d’integració productiva

Quan s’analitza la situació de la Formació Professional (FP) a Catalunya i els seus reptes de futur, apareixen diverses qüestions estretament entrellaçades, les solucions de les quals depenen les unes de les altres. Entre totes, però, n’hi ha algunes de singulars per la seva complexitat, que reclamen un tractament específic. Una d’elles és la immigració.

El volum i la velocitat de l’arribada d’immigrants a Catalunya avui és elevada en comparació als altres països de la UE. Aquest fenomen, que tots els estudis indiquen que anirà a més, té una incidència directa i mesurable sobre l’habitatge, l’ensenyament i el sistema sanitari, i una incidència menys visible però igualment rellevant sobre la pervivència de la llengua i la cohesió social —des de la seva instrumentalització política fins al xoc cultural. Per tots aquests motius, requereix una política adequada i una visió de futur clara.

Catalunya té poques competències en política migratòria: el gruix més important de la gestió dels fluxos —visats, permisos de residència, contingents— és competència exclusiva de l’Estat. El que sí pot fer és gestionar la integració a través de l’educació, la formació i l’accés als serveis, i influir indirectament en l’atracció de perfils qualificats a través de la política industrial i formativa. La pregunta de si Catalunya pot tenir una política migratòria pròpia és legítima, però cal ser precisos sobre el seu abast real: no es tracta d’una política principalment de fluxos, sinó sobretot d’una política d’integració productiva. I en aquest terreny, sí que hi ha marge d’acció.

El col·lectiu nouvingut no és homogeni: una part significativa arriba amb nivells d’estudis superiors o amb experiència laboral qualificada; una altra s’incorpora directament a sectors de baixa productivitat —hostaleria, serveis personals, agricultura de temporada— que, tal com documenta el recent Informe Fènix, han concentrat el 44% de la creació neta d’ocupació a Catalunya entre 2008 i 2023 en llocs de treball de salaris baixos.

No es tracta, per tant, únicament d’un problema de les persones que arriben: és també un problema del model econòmic en el qual s’insereixen i de la manera com ho fan. En aquest sentit, caldria reduir el volum de necessitats de mà d’obra estrangera posant a treballar la població autòctona (joves, aturats, sèniors…) i les persones immigrades que ja són aquí i orientant l’economia cap a una ocupació de més valor afegit. Cal un canvi de model per utilitzar millor el potencial ocupacional de la població resident al país.

El camp d’acció real per a Catalunya és convertir l’FP en l’instrument d’integració productiva del col·lectiu nouvingut i, dins el model d’FP, activar amb intensitat i celeritat la modalitat Dual Intensiva, en la qual l’estudiant es forma al mateix temps que treballa a l’empresa. La connexió entre el diagnòstic macroeconòmic i la política formativa és aquí directa i operativa.

La Dual Intensiva és especialment adequada per a la immigració per una raó que va més enllà del contingut curricular: per a molts immigrants, el repte no és aprendre una tècnica que sovint ja dominen en un altre context, sinó demostrar que la saben aplicar en un entorn laboral català, amb les eines, els protocols i les relacions que li són pròpies. La Dual Intensiva crea exactament aquest entorn: l’empresa s’implica directament en la formació i en la selecció, i l’immigrant obté simultàniament una qualificació reconeguda i una experiència laboral verificable.

Perquè això funcioni, cal desmantellar els obstacles específics que el sistema actual imposa a aquest col·lectiu. En són quatre.

El primer és el model de certificació. Els itineraris formatius han de permetre acumular mòduls i certificats progressivament, sense reiniciar des de zero en cada canvi de tram o nivell, i amb corbes d’aprenentatge curtes adaptades a persones adultes amb obligacions familiars i laborals. Cal aprofitar al màxim les possibilitats que dona la Llei d’ordenació i integració de l’FP de 2022 per tal d’oferir unes ofertes formatives molt més flexibles i adaptables a les necessitats de cada persona.

El segon és el comunicatiu. La capacitat per comunicar-se en la llengua del país s’ha d’adquirir en paral·lel a la formació tècnica, no com a prerequisit que en bloqueja l’accés durant mesos o anys. En aquells casos en què el domini de la llengua és nul, cal una formació inicial que permeti una comunicació bàsica. A partir d’aquest punt, aprendre la terminologia tècnica catalana es fa mentre, posem per cas, s’aprèn a soldar. Si se segueix aquest itinerari es pot produir la integració productiva en sis mesos; si, per contra, s’ha de completar primer un curs de llengua i després accedir a la formació pot trigar dos anys a ser plenament actiu

El tercer és l’horari. Cal incorporar la formació per a la població immigrada -i, de fet, per a tots els treballadors- en la relació laboral i per tant flexibilitzar la jornada per fer-la compatible amb la formació La Dual Intensiva pot jugar un paper clau en l’assoliment d’aquest objectiu per tal que les persones que treballen en sectors de baixa productivitat els puguin acabar abandonant. Així en sortirà beneficiada la societat i l’economia. 

El quart, potser el més estructural, és el reconeixement de l’experiència prèvia. Cal optimitzar els procediments administratius de reconeixement de titulacions d’altres països -hi ha molt marge de millora- i s’ha d’accelerar radicalment el procediment d’acreditació de competències professionals adquirides per experiència laboral (: si el procés triga anys, és funcionalment inútil.

La pressió sobre l’Estat per canviar els criteris d’admissió migratòria és necessària, però els resultats són incerts. La transformació del sistema formatiu català per integrar productivament qui ja és aquí és possible, depèn de decisions catalanes i pot tenir efectes visibles en un horitzó de cinc a deu anys. És aquí on cal posar l’energia.

Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs.