Per un nou model de gestió pública dels recursos humans de l’FP

Al final del curs passat va saltar als mitjans de comunicació amb gran trasbals el tema dels errors en el procés d’adjudicació de places dels docents d’escoles i instituts públics. Més enllà de la rectificació del procés – que va ser resolta de forma urgent en un cap de setmana- aquesta és una qüestió que afecta de forma important a la vida dels centres.

Pel seu vessant més “noticiable”, el debat es va centrar en els errors. En canvi, no es va parlar del fet que 57.000 docents d’una plantilla de 83.949 -és a dir un 67,89% del total de docents- varen ser re-assignats per al curs 2025-2026. Per bé que sovint aquesta reassignació no acabi significant un canvi de centre, és evident que genera incertesa en la planificació del nou curs. Faríem bé de prestar més atenció a aquest fet que té una transcendència cabdal en la millora de la qualitat de l’educació. No hi ha cap criteri de bona gestió de qualsevol organització, sigui privada o pública, que pugui acceptar el bon funcionament d’una organització amb una incertesa tant elevada -afecta a dos terços de la plantilla- en la composició dels seus equips humans. Per tant, és urgent trobar fórmules per estabilitzar les plantilles dels centres i que l’assignació correspongui a les seves necessitats operatives.

Aquesta qüestió afecta especialment els centres de Formació Professional (FP), en què les matèries que cal impartir són molt més específiques que les titulacions acadèmiques que estan habilitades per ocupar les places corresponents. A més, l’evolució de les competències professionals requereixen als docents una actualització constant dels coneixements. També la innovació en els mètodes d’aprenentatges per competències i projectes requereixen uns perfils docents molt més flexibles que en altres nivells educatius.

D’altra banda, la incorporació de la formació per a l’obtenció de certificats professionals i la formació contínua als centres, especialment als Centres Integrats d’FP, també requereix uns mecanismes de contractació de professors especialitzats i amb coneixements molt actualitzats que no sempre es poden cobrir amb els docents dels centres. Malgrat el marc legislatiu actual preveu la contractació de tècnics especialistes, a la pràctica aquesta via pateix moltes restriccions que fan carregosa la seva aplicació.

Per tant, la gestió de les plantilles esdevé una qüestió clau per a la millora de la qualitat de l’FP que no es pot resoldre només amb bona voluntat o amb millores organitzatives, sinó que cal abordar de forma decidida com gestionar els recursos humans d’un sistema que ha esdevingut d’una mida i d’unes característiques que reclama un nou enfocament a l’alçada del repte.

Un sistema formatiu amb milers de docents i de centres distribuïts per tot el territori amb suficient flexibilitat per poder-se adaptar a les necessitats, en continua evolució, de les persones i de les empreses, requereix d’un model de gestió dels recursos humans adient, capaç de captar el talent necessari i motivar-lo i implicar-lo per exercir les seves funcions amb creativitat, responsabilitat i innovació, igual que el que avui es reclama al conjunt del sistema econòmic.  

Avui hi ha suficient experiència i coneixement en la gestió dels recursos humans de les organitzacions per dissenyar un nou model de gestió que sota criteris públics respecti els mecanismes que hagin demostrat la seva eficàcia i que incorpori els que faci falta canviar.

Un nou model que sigui engrescador per als equips humans dels centres, que aporti totes les garanties necessàries per assegurar un procés de creixement professional i una ocupació digna i estable a l’alçada de les demandes actuals dels professionals, per constituir-se en un referent d’una bona gestió pública.

Un repte d’aquest tipus requereix un plantejament global, una estratègia política consistent i sostenible, molta expertesa tècnica i un procés de maduració i de negociació amb totes les parts implicades. Un procés llarg i complex, sí, però que és absolutament necessari començar a preparar si no volem que el sistema públic d’FP acabi col·lapsant i entri en un procés de marginalització.  Això és, ni més ni menys, el que hi ha en joc. I, francament, no és poc.  

 Oriol Homs, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Josep Francí