Escola del Treball de Lleida: cap al centenari en plena forma

NOTA PRÈVIA.- Amb aquest article comencem una sèrie de reportatges que l’equip d’Opina FP hem fet sobre centres de Formació Professional. La nostra intenció és posar de manifest aquells elements dels centres d’FP que, en la pràctica quotidiana, afecten el seu funcionament i les solucions que hi ha trobat les direccions i els claustres dels propis centres.

De la magnífica fornada d’escoles del treball, escoles industrials i d’arts i oficis que van acompanyar la industrialització a Catalunya durant el primer terç del segle XX, l’Escola del Treball de Lleida va ser de les últimes a comptar-s’hi: va esperar fins el 1932. No són tantes les que encara hi són. L’Escola del Treball de Lleida, sí, i encara la recta final del centenari en un moment dolç.

Feia temps que no hi havíem estat, però hi anàvem amb una expectativa alta. Coneixíem la bona feina feta, durant una dècada llarga, sota la direcció de Neus Caufapé i coneixíem, també, la capacitat del director actual, Paco González, col·lega de feina en singladures passades. Amb tot érem i som conscients de les dificultats de marcar el rumb d’un centre amb 93 anys d’història i, com a tal, amb moltes inèrcies sedimentades al llarg dels anys i, a més, amb les limitacions físiques, arquitectòniques, pròpies d’un edifici plenament encaixat en la trama urbana del centre de Lleida i declarat bé cultural d’interès local. Però la visita al centre i la trobada amb l’equip directiu ens va permetre, ras i curt, superar les millors expectatives.

El primer canvi que es nota -o la primera constatació inesperada- és la intervenció arquitectònica en els espais interiors. Revestiments de fusta, substitució d’envans de totxo per d’altres de vidre i, en síntesi, una reconfiguració dels espais d’aprenentatge que afavoreix metodologies actives, transparència o treball cooperatiu. Un esforç considerable, fet bàsicament amb els recursos del propi institut, i un molt bon resultat difícil d’assolir entre parets i envans que van néixer fa més de 90 anys.

Són encara més importants els canvis en l’organització. En el darrer decenni, amb l’escalf del desplegament de molts projectes, s’ha anat configurant un equip de gestió que, amb el nucli central de l’equip directiu, atorga més capacitat d’acció, més autonomia -i més responsabilitat- a una vintena llarga de professores i professors. Implicar més d’una quarta part d’un claustre en diferents àrees de gestió és la base més segura per aconseguir resultats positius en l’activitat de l’institut. Més encara, quan una part d’aquesta estructura organitzativa està molt focalitzada en la Missió del centre – a garantir que tot va a l’hora- i l’altra a assolir la seva Visió: ser un centre d’FP de referència per a Lleida i més enllà.

Destaquem, també, l’existència d’una Direcció de Comunicació i Promoció, encapçalada per David Saura, que es dedica a donar projecció pública a l’activitat del centre, aspecte sovint menystingut a l’FP. És clar que sense resultats la comunicació és artificiosa i enganyosa, però en aquest cas s’aconsegueix l’efecte invers: que la bona feina que es fa no passi desapercebuda.

En definitiva, un model de gestió que combina el lideratge amb la direcció col·legiada, la iniciativa individual amb el treball cooperatiu i en equip, sempre orientat a la millora de la qualitat de l’FP i a la seva projecció i relació  amb el món productiu i la ciutat de Lleida.

Aquests canvis en l’organització estan en l’arrel i són la condició imprescindible de l’èxit dels projectes actuals del centre, que són molts:

• Una oferta formativa que inclou Programes de Formació i Inserció, un Itinerari Formatiu Específic, 6 Famílies professionals amb oferta de cicles de Grau Mitjà (6) i Grau Superior (12), 1 curs d’especialització i una bona oferta de Certificats Professional, siguin impartits pel professorat del centre o per entitats col·laboradores.
• Des de 2022, Centre d’Excel·lència en el sector de les Energies Renovables.
• Centre Integrat d’FP -en agrupament amb el CIFO de Lleida- per a les famílies d’Electricitat-Electrònica, Energia i Aigua, Administració i Gestió, Comerç i Màrqueting, Seguretat i Medi Ambient.
• La implicació en diferents projectes d’innovació, la programació de formacions complementàries interessants per a la inserció laboral de l’alumnat i diversos cursos de formació contínua per a empreses, acaben de configurar aquesta pinzellada sobre l’activitat del centre, que culminem amb una dada remarcable: més de la meitat de l’alumnat del centre cursa els seus estudis en la modalitat dual intensiva. La dada assoleix el 61,5% en el Grau Superior, registres que mostren la solidesa de l’aprenentatge que avui és possible fer a l’Escola del Treball.

Tots aquests són projectes directament centrats en l’FP. És una obvietat, però alhora una constatació necessària perquè aquesta focalització d’energies és possible des d’una data cabdal en la història recent de l’institut: 2012. És l’any que una nova configuració del mapa escolar a Lleida deixa l’Escola del Treball sense ESO ni Batxillerat. És l’any en què la realitat actual del centre comença a prendre forma. Les energies, els esforços del centre poden centrar-se en allò que diferencia l’FP dels ensenyaments generals i troncals. I no són poques coses. Ser un centre específic d’FP ha representat un punt d’inflexió indubtable i ha facilitat -amb la implicació i la intel·ligència aplicada del professorat- l’eclosió de projectes amb un present sòlid i un futur prometedor.

El poder d’atracció del dinamisme que mostren aquests projectes ha permès al centre, en el curs actual, superar els 1.000 alumnes (1.014). Aquests projectes, el potencial d’aprenentatge que denoten i, ho dèiem, les accions de projecció corporativa, amb la Gala de l’FP a l’Auditori de Lleida com a exemple més remarcable, permeten a l’Escola del Treball encarar la recta final cap al seu centenari amb optimisme.

No volem donar una imatge idíl·lica de l’institut: segur que hi ha conflictes, punts de vista discrepants i qüestions a resoldre. Senyalem, per exemple, el problema que ens sembla més rellevant de cara al futur: la limitació d’espais. L’edifici actual està “a petar” i limita les possibilitats de creixement de l’escola, a banda de no ser reformable per la ja esmentada condició de bé cultural d’interès local. No sembla que hi hagi més opcions que habilitar espais en d’altres localitzacions de la ciutat de Lleida i  començar a concebre l’edifici històric com la seu central d’una Escola del Treball que compti amb subseus en d’altres espais de la ciutat. Caldria que les administracions implicades -a banda de l’administració local, l’educativa mitjançant els seus serveis territorials a Lleida- posin fil a l’agulla. Seria una llàstima que l’actual impuls de l’institut-que ja està pensant en mesures organitzatives per a consolidar-lo en el futur- es mitigués per manca d’espai físic. Seria una llàstima per a l’FP, per a tot el professorat que ha fet possible una realitat notable, però sobretot ho seria per a la ciutadania i les empreses lleidatanes.

Tornem a casa amb les expectatives més que superades i amb aquella sensació tan agradable d’haver comprovat, una vegada més, que encara que les condicions siguin adverses l’FP compta, arreu de Catalunya, amb un grapat ben gran de professionals excel·lents i capaços d’impulsar i consolidar referents del sistema. A banda d’un bon plat de caragols -literal, no metafòric- ens enduem de Lleida i de la seva Escola del Treball una injecció d’optimisme, d’aquell que, només de vegades, uneix la voluntat i la intel·ligència.

Xavier Farriols, Josep Francí, Francesc Colomé i Oriol Homs.