A més de prohibir, podríem educar els joves en la societat digital?

Sembla que finalment el debat sobre els usos dels mòbils a l’escola s’ha decantat per la “prohibició parcial”. Diem sembla perquè la informació que ha aparegut sobre aquesta qüestió en la premsa ha estat confusa. Què s’ha acabat prohibint? El Departament d’Educació de la Generalitat ha publicat amb data 18/06/2025, en els Documents per a l’organització i la gestió dels centres, la Resolució sobre “Ús de dispositius mòbils en els centres” i s’hi pot llegir: “S’elimina l’ús del mòbil a tota l’etapa obligatòria” i també: “Es restringiran progressivament les pissarres digitals interactives i les tauletes digitals en l’etapa d’Educació Infantil”. És a dir, de fet, s’opta per la prohibició taxativa dels mòbils (i rellotges intel·ligents) i, excepte en l’Educació Infantil, se segueix amb el pla de digitalització que havíem tingut fins ara. Val la pena partir d’aquest punt perquè en alguns titulars de la premsa hem pogut llegir, per exemple: “Prohibició total: Educació elimina els mòbils, les tauletes i els rellotges intel·ligents de les aules de Catalunya”. Molt poc responsable seria un qualificatiu amable.

Entenem que la raó principal per la que es prohibeix l’ús dels telèfons mòbils a l’escola es fonamenta en que la possibilitat del seu mal ús dins les aules és molt superior als beneficis que pot aportar des d’un punt de vista pedagògic i que, a més, són perfectament substituïbles, excepte en l’Educació Infantil, per altres dispositius més controlables pel que fa als seus continguts (pissarres digitals, tauletes i ordinadors).

Per tant, la prohibició dels mòbils ens sembla no només una mesura de prudència davant les constatacions dels impactes de l’ús inadequat d’aquestes eines en la salut mental dels infants i adolescents, sinó també una mesura que entra dins de la normalitat, ja que a les aules, en l’activitat escolar ordinària, no es poden permetre elements que distreguin del treball normal que s’està desenvolupant.

És per això que, malgrat que en algun moment s’ha volgut portar el debat cap a una altra banda i generalitzar a tots els dispositius digitals el possible caràcter nociu dels mòbils,  el que realment preocupa de l’ús d’aquests dispositius no és el seu impacte pedagògic com a eina educativa, sinó l’impacte d’alguns dels seus continguts sobre la capacitat d’atenció i de la salut mental dels infants i adolescents quan s’utilitzen incorrectament, tant sigui dins l’espai escolar com a fora. Certament en la Resolució no es posa en qüestió la necessitat d’introduir les tecnologies digitals tant per al seu coneixement com per al seu ús, més aviat s’anima a utilitzar-les de la manera més correcta possible.

Creiem que és clar que els mòbils, com la gran majoria dels estris tecnològics, podem dir que “són neutres” -no és ben bé així, però acceptem la convenció a efectes d’aquest article- i poden ser utilitzats en benefici de les persones o en contra. El problema principal és la regulació dels continguts que poden vehicular aquests estris, i darrera de tots hi ha l’ús malèvol per aconseguir manipular l’atenció de les persones en base als desenvolupaments del neuro-màrqueting.

De la mateixa forma que no es permet als infants conduir cotxes, o l’ús de certes substàncies, sembla adequat, mentre no es reguli la utilització dels avenços del neuro-màrqueting amb finalitat de manipulació de la conducta humana, allunyar els infants i adolescents d’aquests estris. Per tant hauríem de posar-nos tots d’acord a demanar que ens apressem a regular a nivell mundial aquesta qüestió igual que s’ha fet en relació amb certes tecnologies, com per exemple l’energia atòmica, o amb substancies com les drogues.

Mentrestant, desenvolupem estratègies i propostes sobre com educar a les noves generacions des de l’escola i des de la societat perquè visquin en un món en el que les eines digitals siguin un instrument beneficiós per a les persones i les relacions socials i econòmiques. El seu potencial és enorme. Obviar aquesta qüestió seria abandonar a la seva sort a les noves generacions.

En aquest sentit, pensem que no n’hi ha prou a proposar el desenvolupament de l’esperit crític, perquè els infants i adolescents sàpiguen distingir la informació de la mentida o de la manipulació. De fet, el disseny de continguts com els jocs digitals, l’accés fàcil a la pornografia, el foment de l’individualisme narcisista i l’exhibicionisme groller, la persecució del like i fins i tot les facilitats en una cosa aparentment tan innocent com l’scrolling, estan dissenyats per crear addicció.

La lluita contra aquestes estratègies ha d’anar més enllà. La prohibició del seu ús a l’escola és un primer pas, però la lluita contra el risc d’addicció no s’acaba en la simple prohibició: necessita mesures educatives específiques que, en primer lloc, facin veure l’efecte nociu d’aquets continguts i, en segon lloc, donin eines personals per evitar l’addicció o per superar-la en cas que s’hagi produït. Finalment, aquestes mesures  han de permetre conèixer i saber treballar amb el propi telèfon mòbil que, en darrer terme, serà un instrument amb el que haurem de conviure al llarg de la vida, amb els seus riscs i els seus avantatges. 

Cal que els joves -i també els adults- sapiguem moure’ns en una societat global en la que les dades i la informació tenen un elevat valor per a prendre les decisions adequades per a la convivència humana, on el pensament computacional i la seva aplicació a les eines i productes digitals ens pot ajudar a progressar i a facilitar aquest progrés tant a nivell general com a nivell personal.

Certament el problema, en el seu conjunt, es presenta com una qüestió realment complexa. D’una banda, la necessitat de conèixer i dominar l’ús de les eines digitals i, de l’altra, conjurar el risc intrínsec que elles mateixes contenen. La preparació necessària per ser docent en aquest entorn és cada vegada més alta i més exigent i les compensacions per a aquesta exigència no s’han posat encara damunt la taula. Tractarem aquesta darrera qüestió amb més detall durant les properes setmanes.

Oriol Homs, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Josep Francí.